Del control a la confiança. Què ajuda més a l’adolescent? (2)

Aquest és el segon post amb la informació que va sorgir de la xerrada sobre el control parental durant l’adolescència dels fills. Com us vaig avançar, abordaré dos fronts sobre el tema: el sentiment de pèrdua que patim els pares i unes pinzellades sobre la formació de la personalitat.

Des de la posició de pare o mare, hi ha un aspecte al qual ens hem d’enfrontar tant si com no: el sentiment de pèrdua. En relació als fills, es perd control (sobre què fan, com, quan i amb qui), es perd temps compartit (que ara prefereixen passar sols o amb els amics), es perd coneixement (comencen a tenir “secrets”) i afecte (que no es perd, sinó que es demostra d’altres maneres). S’han de redefinir les posicions i la manera de relacionar-se. Si ens relacionem amb un adolescent de la mateixa manera que amb un nen petit, i funciona, vol dir que hi ha quelcom que no va bé (imagineu un noi de 16 que prefereix quedar-se a casa mirant la TV amb la seva mare, berenant al seu costat al sofà; potser en aquests moments pagaríeu perquè el vostre estigués així un dia, però si ho fes diàriament, no ho trobaríeu estrany?).

Sobre els secrets, deixeu-me fer un incís: no hi ha res més nociu i que allunyi més que voler controlar tots els espais (Facebook, Whatsapp, diaris…). Si els pares ho revisen d’amagat, els nanos ho descobreixen SEMPRE i la desconfiança que es genera és molt difícil de fer desaparèixer.

«You seen this?» – Matthew Wilkinson (2013)

Si quan eren petits, la família era el context i el sistema de referència principal, en l’adolescència n’apareix un altre que és tant o més important: el grup d’iguals. (Ep! Però la família com a referència no desapareix!) Els amics i companys són un nou mirall en el qual veure’s reflectit i amb els quals anar provant els trets que volem incorporar a la nostra personalitat. La personalitat l’anem construint dia a dia (ens hi estem tota la vida, i encara que mantinguem uns trets bàsics, les experiències que anem vivint ens van modulant/modelant).

Parlant de la formació de la personalitat, podem dir que, a grosso modo, hi ha dues línies bàsiques per a fer-ho: per imitació i per oposició. Quan en el post anterior us parlava dels títols dels llibres (“un extraño en casa”, per exemple), no es pot dir que triïn aquests noms en va. De més petits ens imitaven la manera de fer (i feia molta gràcia!), però de cop i volta sembla que els costums i els hàbits familiars no tinguin cap valor. Això pot generar ràbia o frustració en moltes famílies, que veuen qüestionades les seves maneres de fer. Fixeu-vos que dic: “sembla que no tinguin cap valor”. Es tracta d’un matís important, ja que el fet que el nostre fill/a provi alternatives al que li hem ensenyat no vol dir que estigui rebutjant-nos. Vol dir, simplement això, que “prova”. El temps i els resultats decidiran amb quina de les alternatives es quedarà (i, perquè no? Potser també nosaltres ens beneficiem d’una nova manera d’enfrontar-nos al món!).

Aquí entra en joc una variable importantíssima: el temps. Quan es diu que l’adolescència és una etapa, tampoc no és cap tòpic. Durant un període de temps (més o menys llarg o curt segons la nostra perspectiva), es produiran molts canvis en el noi o noia, i en la família que s’hi ha de relacionar. El que un dia sembla d’una manera, l’endemà podria ser d’una altra (sense motiu aparent). I amb aquests articles m’agradaria transmetre que tot el procés (els canvis, els altibaixos, el clima emocional intens, els possibles conflictes…) és NORMAL. El que se surt de les estadístiques (i jo personalment trobo estrany) és el contrari: una adolescència sense canvis, sense exploració de noves oportunitats, de nous “jo” i sense cap moment amb les emocions a flor de pell.

Per acabar, m’agradaria proposar-vos un exercici: tanqueu els ulls i torneu als 16 anys. Quin és el primer record que us ve a la memòria? Què estàveu fent? On éreu? Quina roba portàveu? Amb qui estàveu? I què us passava pel cap en aquell moment? Quedeu-vos una estoneta en el record…

I ara, tornant al present, en algun moment de l’exploració del record, apareixen els vostres pares? Potser en algun cas sí, però no en la majoria, oi? (podeu fer tots els comentaris que vulgueu! Així sabré si la meva teoria s’acompleix!)

Fins al proper post!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *