Del control a la confiança. Què ajuda més a l’adolescent? (3)

Aquí tenim el tercer i darrer post extret de la xerrada sobre l’adolescència. És una mica més tècnic que els anteriors, però espero que us resulti igual d’útil.

Head - Geralt Altmann (2014) Pixabay

Head – Geralt Altmann (2014) Pixabay

Us parlaré de dos conceptes relacionats amb el desenvolupament cognitiu de l’adolescent, és a dir, del progrés en la seva manera de pensar. Però primerament deixeu-me tornar a destacar un aspecte positiu poc anomenat quan es parla de l’adolescència. Des de fa molts anys se sap que, en començar la pubertat, també el cervell madura enormement (no començaré a citar estudis i autors perquè seria fer un gra massa). Els adolescents van adquirint i perfeccionant tota una sèrie d’habilitats cognitives, les que els psicòlegs anomenem funcions executives. Milloren en raonament lògic, en planificació a llarg termini, en anticipació de conseqüències, en el manteniment de l’atenció, en autoconsciència i autocontrol, en la realització de tasques simultànies… i també desenvolupen la seva capacitat empàtica. Totes aquestes habilitats es van consolidant amb la progressiva maduració del cervell. Ara bé, mentre tot això s’acaba de polir, la vida no s’atura i l’adolescent “mitjà” sol cometre dos errors a l’hora de pensar, el que coneixem com fal·làcies cognitives de l’adolescència (conceptes desenvolupats pel psicòleg D. Elkind).

La primera fal·làcia és “l’audiència imaginària”. L’adolescent, tan pendent de si mateix (perquè, recordem, està desenvolupant l’autoconsciència i pot reflexionar sobre les seves reflexions!), creu que tots els altres també estan pendents del que fa o deixa de fer, i viu preocupat/da pel que els altres pensin d’ell/a. Davant d’això, alguns dels nois o noies actuaran per aquesta audiència, més pel que podrien pensar els iguals que no pas per una vertadera convicció del que estan fent.

Matches - Raedon (2013) Pixabay

Matches – Raedon (2013) Pixabay

La segona fal·làcia és la “faula personal”: pensar que les  seves vivències (el que li passa, el que pensa i el que sent)  són úniques, exclusives i incomprensibles per als altres.  Aquesta sensació de ser “diferent i especial” pot derivar en  una il·lusió de “control omnipotent” (a mi no em passarà  res, jo controlo) i portar a l’adolescent a les conductes de  risc.

Tanmateix, com ja he esmentat a l’inici, ni tots els adolescents són iguals, ni tots es desenvolupen de la mateixa manera, ni tots actuen d’igual forma! En tot aquest procés, l’adolescent no està sol. El seu context immediat, la seva família, els amics, els valors transmesos, les oportunitats que se li presenten, el sistema educatiu, la societat que l’envolta… tot influeix en major o menor mesura i podem afirmar que la majoria d’adolescents arriba a l’edat adulta sense conseqüències irreversibles!

I després de totes aquestes informacions (que no han pretès més que posar nom i ordre a allò què vosaltres com a pares i mares ja sabeu), ve la qüestió: I jo? Què puc fer? Doncs res més que el que heu estat fent fins ara: posar-hi voluntat, paciència i perseverança. Simplificant molt els conceptes, es pot dir que els pares i mares s’encarreguen principalment de dues funcions: proporcionar afecte i recolzament, i sociabilitzar (preparar els fills/es per a viure en la societat). Si, si, molt bé. I l’ambient a casa? Com el milloro? Doncs essent coherents amb els vostres actes, els vostres sentiments i els vostres valors. Si estic content/a, orgullós/a, enfadat/da, molest/a… ho dic i actuo en conseqüència (el felicito, el premio, l’aviso, el castigo…).

Ara bé, a més a més de pares, sou persones. De vegades estem tan capficats en el dia a dia i en voler arribar a tot, que ens descuidem de “carregar piles”. I sense energia, és més fàcil perdre els nervis o la paciència. Per tant, dediquem-nos un espai personal més enllà del rol de mare-pare. Fem alguna activitat que ens agradi, que ens ajudi a desconnectar; sols, tranquils i sense culpabilitzar-nos pensant que és temps “perdut”. Amb això també estem donant un molt bon exemple als nostres fills, ensenyant-los a ser conscients i proactius amb la nostra emocionalitat i a respectar la individualitat de cada persona.

Fins aquí la meva «dissertació» sobre l’adolescència. No dubteu en comentar les vostres impressions o preguntar qualsevol dubte que us hagi quedat. L’experiència compartida és una gran font d’aprenentatge!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *