QUÈ LI PASSA PEL CAP?

Mètodes “alternatius” per afavorir la comunicació amb els nostres fills.

En un post anterior parlava d’empatia com a base de la comunicació (ajuda tant amb els nostres fills com amb la resta del món!). Però fins i tot sent el pare o la mare més empàtics del Terra, de vegades no aconseguim que els nostres fills ens expliquin allò que sembla estar preocupant-los. O, simplement, ens ha tocat un fill que estalviador en paraules.

El que proposo avui són mètodes “alternatius” de comunicació amb els nostres fills. Cal sortir de la clàssica “xerrada” de tu a tu, amb preguntes tancades o que es poden respondre amb monosíl·labs. Posem-hi imaginació!

– Joc: amb nens més petits, un role-playing amb ninots (això és argot psicològic, no em feu gaire cas…). Representem una escena quotidiana amb ninots. És més fàcil que expliquin les vivències a través del joc (i si no la seva vivència, el que li agradaria que succeís!). Amb nanos més grans, en canvi, promovem una estona de joc i esbarjo amb ells. El joc fa que es relaxin i es mostrin més proclius a parlar; així doncs, estem afavorint una situació en la qual puguin tenir més ganes de comunicar-se obertament amb nosaltres. Per exemple, sabem que hi ha un problema a l’escola i volem treure el tema. Aprofitem una estona d’esbarjo!

– Contes: els contes expliquen històries, i en les històries podem veure reflectides situacions de les nostres vides. Tant se val si es tracta de contes escrits (o arguments de pel·lícules) o inventats per nosaltres (si ho fem, que les situacions o personatges no siguin exactament iguals als que ens referim. S’ho ensumarien d’una hora lluny!). Ara bé, si volem comunicar una notícia important, no ho fem només amb un conte. Fem servir la història com a primera aproximació, temptejant el terreny, però aclarim i comuniquem clarament el que volem dir en un segon moment.

– Exemples d’altres. El clàssic: “jo tinc un amic que…”. Comunicar quelcom de manera indirecta treu pressió i intensitat al missatge. I també ajuda a veure’s reflectit i a proposar solucions sense que els nostres fills creguin que els estem “manant”. Per exemple, la nostra filla ve tota trista perquè al pati l’han deixat de banda “perquè és l’única que no té mòbil”. Estarà enfadada amb nosaltres, dolguda amb les amigues, i no voldrà escoltar cap consell de part nostra. En canvi, potser sí que escoltarà el que va fer “el fill d’una companya de la feina, que va decidir que no volia enfadar-se més ni amb els amics ni amb els pares, i va optar per prendre’s de broma les crítiques dels amics i continuar jugant amb ells, però acordant amb els pares quan seria l’edat justa per demanar un mòbil propi”. De nou, alerta: no vol dir que se li passi l’enfadament a la primera! Però sentirà un missatge més proper a ella que no pas si és “el consell d’un adult”.

Mom walks with her daughter - A. Petukhov (2012)

Mom walks with her daughter – A. Petukhov (2012)

– Comunicació escrita. Qui no recorda l’emoció de rebre una carta o una postal? Els nostres fills viuen en l’era digital i els e-mails no tenen el mateix encant, però per als nanos més grans, tenir un e-mail propi és un gran símbol de creixement. En ocasions especials (o problemàtiques a les quals volem donar un significat rellevant), una comunicació per escrit fa la diferència. I té l’avantatge que ens hem hagut de pensar les paraules, per tant som molt més precisos sobre allò que volem transmetre.

Tots aquests mètodes “alternatius” no són simples idees teòriques; jo mateixa les he posat en pràctica en teràpies o intervencions. I funcionen, de debò!

Un aclariment: escric “alternatius” entre cometes perquè no són innovadors, ni de bon tros! El que sí que fan és obligar-nos a sortir de la nostra postura comunicativa habitual.

Un aspecte importantíssim que va de la mà a totes aquestes estratègies comunicatives “innovadores”: el TEMPS. Imaginem que hem planejat un moment idíl·lic de joc, ens hem preparat la millor història o el millor exemple per parlar d’aquell tema que ens preocupa (l’apatia a l’escola, la gelosia envers el germà petit, l’amic busca-raons…). I el nen/a es tanca en banda i no vol dir res. Keep calm, no perdem els nervis. Oferim-li l’oportunitat: “veig que ara no tens gaires ganes de parlar d’aquest tema, però crec que és important i potser parlant-ne trobes una solució / veus les coses d’una altra manera / et sents millor…” Que quedi clar que quan ell/a vulgui, l’escoltarem, i allò que digui serà important per a nosaltres.

Espero que aquestes estratègies us resultin útils. Si teniu qualsevol comentari, qüestió o puntualització, no dubteu en escriure’m. Fins al proper post!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *