Del control a la confiança. Què ajuda més a l’adolescent? (1)

Com vaig prometre en finalitzar la xerrada “Del control a la confiança: què ajuda més al nostre fill adolescent?”, penjo en el blog la informació sobre la qual vam conversar i compartir experiències. Ho faré en diversos post, perquè crec que només en un em faria pesada!
De tots els temes sobre els quals faig xerrades o tallers, “l’adolescència” és un dels que menys m’agrada. I això es deu al fet que és un tema molt ampli i vague, del que s’han dit moltes coses, n’abunden els tòpics i per molt que hi posis voluntat, sospito que molts pares i mares surten decebuts/des amb el que es diu. Venen amb moltes expectatives i, en realitat, no hi ha cap remei en aquest món per a viure aquesta etapa dels nostres fills sense entrebancs, de manera planera i fàcil. El que confio que resulta més útil a les famílies és el fet de poder compartir les vivències, ja que compartint les experiències pròpies se sol arribar a la conclusió que les situacions problemàtiques són més comunes del que pensem!
La idea central del que vaig exposar la vaig recollir d’un article que una companya educadora va compartir per Internet (en una de les múltiples xarxes socials), i que vaig trobar molt encertat. Resumint (molt) la idea central de l’article, es posava en comú la suposada “crisi” de l’adolescència (l’adolescent vist com a ésser irracional, voluble, enfadat amb el món i tancat en si mateix) i el que els psicòlegs coneixem com a “profecia autocumplidora”.
Una profecia autocumplida (o autocumplidora, segons qui ho escriu d’una manera o d’una altra) és un pensament o creença predictiva que fa que, tot i no ser certa, simplement pel fet de tenir-la, s’acabi complint allò que s’ha predit. Us poso alguns exemples (demostrats en experiments de psicologia social): jo conec a una persona nova, però crec que no li cauré bé (PROFECIA, predicció). Llavors, la meva interacció amb ella no serà propera, oberta o càlida, sinó tot el contrari. Així doncs, comportant-me d’aquesta manera, el que aconseguiré serà que efectivament no li acabi caient bé. En un altre experiment, es va donar als professors d’una classe uns “suposats” resultats de test d’intel·ligència (que no s’havia administrat pas). La conseqüència va ser que, a final de curs, els alumnes amb millors resultats van ser aquells dels que s’esperava més, perquè se’ls hi pressuposava una intel·ligència major (ja que els professors, seguint la “profecia autocumplida”, conscientment o inconscientment, es van mostrar més propers, més efectius i/o més receptius a l’execució i els progressos d’aquests alumnes).

Llavors, seguint aquest raonament, si pensem en l’adolescent com algú “irracional, voluble, enfadat amb el món, rebel, tancat en sí mateix, manipulador…”, qui no ens diu que no l’estem convertint precisament en això?

I aquí no som els pares simplement, és toooota la societat la que fa èmfasi en aquestes característiques. Aneu a una llibreria i busqueu un llibre sobre adolescència. Llegiu els títols (o subtítols): “Como sobrevivir a la adolescencia de sus hijos”, “Tiembla, llego la adolescencia”, “Un extraño en casa”, “La edad del pavo”; i mireu els capítols: parlen de drogues, de trastorns alimentaris, de faltes de respecte… (Ara hi ha tota un corrent de psicologia positiva que ha obert una mica el ventall de possibilitats, però la teoria de la por encara està molt present!). I la realitat és que, mirant estadístiques, els adolescents amb conductes de risc són minoria.

Doncs bé, el que proposava l’article era tan senzill com canviar de visió i posar l’èmfasi en altres aspectes de l’adolescent (poden ser creatius, lleials, espontanis, tenen curiositat per enfrontar-se sols al món i busquen independència…), i donava exemples d’adolescents que demostren que no tots entren en la categoria de “rebeldes sin causa”.
Fins aquí aquest primer post. En el proper continuaré parlant de l’adolescència, concretament del sentiment de pèrdua al que ens hem d’enfrontar els pares i mares quan els fills creixen, i de la formació de la personalitat de l’adolescent. Fins aviat!